Arboces, el color de la tardor
L’arribada de la tardor indica l’inici del tret de sortida de nombroses passejades i excursions per les muntanyes de la nostra comunitat. De fet, són molts els habitants de viles i ciutats que aprofiten l’arribada de la frescor per iniciar un periple de sortides a la natura que no finalitzaran fins a l’arribada de la calor estiuenca.
Aquestes passejades es caracteritzen per una presa de contacte amb tot allò que té a veue amb el món vegetal i animal. Cal destacar d’una manera molt especial el cromatisme que omple boscos i garrigues durant la tardor, fet que provoca que els amants de la fotografia gaudeixin de valent contemplant de primera mà els esclats de color que de sobte irrompen en el verd que domina els nostres alzinars.
D’una manera molt especial sobta l’aparició d’unes notes vermelloses que contrasten clarament amb l’omnipresent verd, es tracta de l’aparició de les arboces.
L’arbocera -també coneguda com arbocer, arboç o cirerer d’arboç- és un arbust que té com a hàbitat propi les garrigues i les zones forestals, trobant-se amb més freqüència en els alzinars. El seu origen és pròpiament mediterrani, tot i que ha arribat a colonitzar algunes franges de l’oest de França i és usual trobar-lo al sud-oest d’Irlanda. Tot i que sol ser catalogat com a arbust, sovint arriba a unes dimensions pròpies d’un arbre, sobretot si es tracta de zones humides.
Fruit de la sang del gegant Gerió
Segons la mitologia grega, la primera arbocera nasqué fruit de la sang del gegant Gerió, que fou mort per Hèrcules quan duia a terme el seu desè treball: el robatori d’un ramat de vaques roges. La civilització grega atorga a l’arbocera el símbol de la immortalitat degut a la facilitat que té aquest arbust de rebrotar després d’un incendi o d’una tala; d’aquí que sigui utilitzat actualment per comprovar quin és l’estat d’un bosc que ha sofert alguna d’aquestes incidències per comprovar l’estat de recuperació del bosc en qüestió.
L’arbocera també fou ben present en el món romà ja que fou l’arbre consagrat a la nimfa Cardea, que era la divinitat que s’invocava per espantar les bruixes i per guarir els nins, els malalts i els embruixats. També fou utilitzada en funerals per garantir un perfecte traspàs del finat envers el món del més enllà.
Actualment l’arbocera sol ser coneguda en el món de la cultura popular com un bon remei per espantar el mal bocí i és molt freqüent trobar-la en molts jardins, situada sempre a la franja dreta de la casa, lloc ideal per espantar bruixes i dissorts. Curiosament, al Magreb és considerat un arbre beneït que espanta el mal bocí i que protegeix les llars i els seus habitants de desgràcies; és per aquest motiu que se’l sol plantar a prop de les cases i les branques plenes de fruits són usades per espantar mals i dimonis.
Més enllà de la credibilitat d’aquests usos supersticiosos, la presència de l’arbocera als nostres jardins posa de manifest que es tracta d’un arbre que té una història ben lligada a la nostra cultura i idiosincràsia.
Les seves característiques
Les principals característiques que defineixen una arbocera són les seves fulles serrades i, sobretot, els seus fruits vermellosos que contrasten clarament en un embolcall verdós. Les fulles de l’arbocera són lanceolades, grans, endurides, brillants i amb el marge lleugerament dentat o serrat; per altra banda l’escorça d’aquest arbre és bona de reconèixer pel seu color vermellós.
Les flors són blanques i verdoses en forma de campaneta i solen formar poms; els extrems d’aquests agrupaments de flors tenen la peculiaritat que solen cargolar-se cap a fora.
Però el que realment crida l’atenció de les arboceres són els seus fruits: vermellosos i comestibles. El fruit s’anomena arboça, arboç o cirereta d’arboç, i es tracta d’una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora que quan arriba al punt de maduració assoleix un color vermellós intens molt característic.
Una de les peculiaritats que presenta l’arbocera és que és dels pocs arbres en què es poden observar alhora els fruits i les flors. Tant l’època de floració com la de fructificació es donen en plena tardor; de fet, les flors solen aparèixer entre octubre i gener, dates que coincideixen amb l’època de maduració dels fruits, uns fruits que tarden un any en madurar i que, per tant, coexisteixen amb les flors de l’any següent.
Una fusta molt dura
La fusta de l’arbocera es caracteritza per ser molt dura, amb una densitat molt alta, però molt fàcil de treballar. Aquestes característiques la converteixen en un element molt preuat pels ebenistes i pels torners. Tradicionalment era la fusta utilitzada a Mallorca per fer els flabiols.
Les arboces són un fruit comestible, però que presenta una especial particularitat: el seu consum desmesurat pot provocar efectes semblants a un abús d’alcohol. De fet, els pagesos afirmen que si les ovelles en consumeixen en excés s’acaben engatant.
Aquest fet ja era conegut en època antiga i queda palès en el nom científic d’aquesta planta, Arbutus unedo, on “edo” fa referència al fet de menjar, mentre que “unus” es refereix al numeral un, en clara referència a que se n’ha de menjar només un.
De fet, una arboça madura conté tan sols un 0’5% d’alcohol, quantitat petita per a engatar si tan sols se’n consumeix algun, però que un cop fermentat pot augmentar aquest potencial. És el que solen fer a Portugal quan elaboren el licor anomenat Medronho.
A més, convé anar en compte en el consum excessiu d’arboces ja que poden produir mal de cap i un notable efecte astringent, per tant es recomana consumir-ne només un parell al dia. En la medicina popular les fulles i l’escorça eren utilitzades en infusió per combatre infeccion urinàries i càlculs renals.
Malgrat els riscos que comporta un consum elevat d’arboces, aquests fruits han aconseguit trobar un lloc en la gastronomia illenca, sobretot pel que fa a l’elaboració de confitura. Tot i això, també se n’elabora una beguda similar a la sidra, un vinagre casolà i una salsa ideal per acompanyar plats de carn i caça.
Recepta de confitura d’arboça
Ingredients: 2 quilos d’arboces ben madures, mig litre d’aigua, 1750 grams de sucre i el suc de dues llimones.
Elaboració:
1.- Es trituren les arboces i es mesclen amb 250 grams de sucre i el mig litre d’aigua.
2.- Es posa la mescla al foc a uns 40 graus, fins que agafi una textura melosa
3.- En calent, es passa la mescla pel colador “xino” de forat fi. A fi que quedi la polpa sense llavors
4.- S’afegeix a aquesta polpa el sucre restant i el suc de les llimones.
5.- Es posa al foc durant uns cinc minuts, fins que la mescli espesseixi
6.- Es retira del pot i s’aboca en recipients de vidre
Present a la cultura popular
La presència de l’arboça en la vida dels illencs és un fet ben viu i present en la quotidianitat balear; tant és així que tant el refranyer com el cançoner popular en presenta notables exemples. Un és el cas del refrany que diu “Si vols mal a ta muller, dus-li llenya d’arbocer” fent referència al mal cremar que té la llenya d’aquest arbre i a la impossibilitat d’encalentir-se amb ella; i pel que fa al cançoner, heus aquí una glosa sobre aquest arbre:
“Tu et pensaves amb arboces
haver guanyat mon voler,
dona no hauries de ser
que tu traidora no fosses”.
#Foravilaverd