Ara llegint
El romaní, la polivalència mediterrània

El romaní, la polivalència mediterrània

D’entre les moltes varietats d’herbeis que creixen als nostres boscos i garrigues en destaca un d’una manera molt especial, tant per la seva polivalència -ja que són múltiples els seus usos- com pel profund coneixement que se’n té des de la més remota antiguitat: aquest és el romaní.

El romaní (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família de les Lamiàcies netament mediterrània, ja que la seva àrea de distribució es circumscriu a aquesta zona del planeta, presentant la particularitat que se la pot trobar des de zones molt properes a la mar -com és el cas de la nostra comunitat- fins a zones muntanyenques -arribant fins als 3.500 metres d’altitud-. Tot i això, en tractar-se d’una espècie termòfila, no és amant de les gelades fortes i defuig dels territoris on aquestes són freqüents.

La versatilitat del romaní en els usos medicinals va fer que fos una planta molt coneguda i emprada des de l’antiguitat. Tant és així que ja els antics egipcis la utilitzaven en les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts i, per la seva banda, a la civilització greco-romana s’emprava per augmentar l’estat d’alerta mental, utilitzant-la en forma de garlandes.

La trobam en passatges bíblics

Ja en la civilització cristiana són vàries les llegendes que relacionen el romaní amb passatges bíblics: tal vegada la més coneguda és la que fa referència a la fugida de la Mare de Déu cap a Egipte en el decurs de la qual va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d’un senzill arbust verd que des d’aleshores va florir amb petites flors blaves, com són les del romaní. També es diu que el romaní creix durant 33 anys fins a arribar a l’edat en què Jesucrist fou sacrificat, data a partir de la qual l’arbust ja mor.

Totes aquestes llegendes contribueixen a dotar a aquest arbust d’un aire místic i guaridor que ha estat emprat no tan sols per la cultura popular sinó també per la farmacologia moderna i contemporània.

El romaní és un arbust perenne i aromàtic que pot superar amb facilitat el metre d’alçada. Posseeix unes arrels molt ramificades i llenyoses, però el que més el caracteritza és el seu fullam: les seves fulles són petites, lanceolades i d’un verd brillant a l’anvers i blanquinós al revers, que desprenen un fort aroma que caracteritza la planta i de les quals se n’extreu l’oli essencial. Les flors són petites i es presenten agrupades, essent de color blau. Els fruits del romaní són també petits i secs i apareixen al fons del calze; aquests fruits es divideixen en quatre parts en cadascuna de les quals hi roman una llavor.

Floreix a la tardor o a la primavera

Sol florir durant tot l’any, tot i que és més freqüent veure’l florit durant la tardor o a la primavera. Tant és així, que el seu nèctar és excel.lent i atrau un gran nombre d’abelles donant lloc a la mel de romaní que té fama de ser la de millor qualitat, arribant a ser considerada –si la proporció del seu pòl.len és suficient- com una mel monofloral.

A Menorca existeixen algunes variants de romaní: el romaní mascle, com se’l coneix a Ciutadella, i el romani foraster, emprat a tot Menorca en jardineria. A més, hi ha una variant endèmica el romaní femella o flor revenial (Rosmarinus officinalis variant Palaui) que és més rara i sol créixer molt torta i planera.

Precisament és la seva fragància forta i intensa el que l’ha convertit en un element indispensable de la cuina mediterrània, sobretot a l’hora d’aromatitzar plats de carn i aus, sobretot la carn de mè.

Usos farmacològics

Però on ha excel.lit el romaní és en els seus usos farmacológics, ja que les grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6 no l’han fet tan sols utilitzat en qualitat de suplement dietètic, sinó també en molts de compostos medicinals.

El romaní presenta propietats tòniques que afavoreixen la circulació i és un remei emprat contra l’enduriment arterial, essent igualment útil per a les morenes degut al seu caràcter analgèsic, antisèptic i cicatritzant.

L’oli de romaní és conegut també pels seus components antioxidants, descongestionants, cicatritzants, refrescants i astringents; elements que el converteixen en un element ideal per tractar la pell, sobretot quan es tracta de lluitar contra l’envelliment. En aquest aspecte té un efecte gairebé instantani, ja que relaxa i ajuda a hidratar les cèl.lules cutànies.

Però un dels tractaments on el romaní ha aconseguit un major èxit és en el tractament de la pèrdua de cabell, ja que estimula la circulació propiciant-ne el creixement i enfortint-ne les arrels. L’oli essencial de romaní és molt beneficiós per als cabells secs i té efectes molt ràpids contra la caspa, ja que ataca el fong que la produeix. Igualment és molt emprat per enfortir les ungles trencadisses.

Tradicionalment, s’ha emprat el romaní com a remei en el tractament de les cefalees i del vertigen, així com per dissimular les molèsties musculars i el mal d’esquena.

Olor molt potent

La seva potent olor és emprada -sobretot durant l’estiu- per espantar els sempre molestos moscards i els insectes en general. De fet, es repartia romaní pels calaixos i armaris per evitar els àcars que feien malbé la roba.

Com a curiositat, antigament es solien curar ferides del bestiar a base de romaní aplicat directament sobre ferides, fissures i trencaments, essent habitual veure animals amb benes a les potes, posant de relleu l’efecte cicatritzant i desinfectant d’aquest herbei.

Una vegada més, la natura ens ofereix nombroses aportacions a través de la senzillesa d’una simple planta -usual al nostre territori-, una planta que, com el romaní, sovint passa desapercebuda en un món cada cop més allunyat del contacte directe amb la natura, però que esdevé imprescindible quan aprofundim en el seu coneixement.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt