A la recerca de la tomàtiga perfecta
El conreu de la tomàtiga és, sense cap mena de dubte, el que compta amb més seguidors a la nostra comunitat. Des del mes d’abril són molts els pagesos, ja siguin professionals o simplement amateurs, que preparen amb cura el conreu que més satisfaccions els reportarà en un breu període de temps, el conreu de la tomàtiga.
Quan arriba el mes de juliol, les tomatigueres ja es troben en el seu esplendor i donen fruits a balquena; ara bé, sovint passa que aquests fruits en lloc de presentar la turgència de tota bona tomàtiga presenten tota una sèrie d’imperfeccions que s’acaben convertint en el malson del pagès que les conrea. Entre aquestes imperfeccions en destaquen algunes d’una manera molt especial: la pudrició apical i l’esquerdat de la tomàtiga o la plaga del mildiu.
La recerca de la perfecció en les collites de tomàtiga, ja siguin per a producció industrial o casolana, han de saber fer front a aquestes incòmodes i indecoroses variacions de la fisonomia del fruit rei de l’estiu. Per aquest motiu remeis científics alternen amb propostes tradicionals per acabar amb aquestes deformacions que fan malbé la comercialització d’aquesta emblemàtica hortalissa.
Popularment es coneix com a cul negre a la pudrició apical de la tomàtiga. Aquesta malaltia de la tomàtiga s’inicia quan apareix a l’extrem del fruit una zona circular, de color blanquinós al principi, però que es va enfosquint a mesura que el fruit va madurant.
La necrosi apical és provocada per manca de calci i tradicionalment es solia solventar afegint vàries cullerades de llet en pols a l’hora del rec. Curiosament aquesta necrosi també es pot donar en altres conreus típics de l’estiu com el pebre o l’albergínia, conreus que, juntament amb la tomàtiga, formen part de la família de les solonàcies.
Les hortalisses absorbeixen els nutrients que necessiten del sòl a través de les arrels, essent el calci un d’ells. Si la zona on sembram les tomàtigues està ben adobada, les plantes hi han de trobar de tot; però sovint passa que no és així i per aquest motiu solen aparèixer aquestes taques al cul de les tomàtigues. També pot ser que el substrat tengui calci però que les arrels no puguin absorbir-lo: si hem regat en excés, les arrels estaran anegades, xopes d’aigua; en canvi, si hem regat poc, pot ser que la planta no hagi pogut desenvolupar un bon sistema radicular i les arrels siguin petites, la qual cosa tampoc no afavorirà l’absorció dels nutrients. Tant en un cas com en l’altre, la solució passa per afegir calci i per qüestionar-nos si estam regant bé o no.
L’aportació de calci es pot realitzar de vàries maneres: comprant un producte apropiat -nitrat de calci-, afegint 250 mil·lilitres de llet -més o manco un tassó- a un litre d’aigua i regar amb aquesta mescla -també es pot aplicar mitjançant pulverització foliar si és possible que el problema derivi d’una manca o excés de rec-, o bé tirar una mica de llet en pols sobre el substrat i regar a continuació. En zones properes a la costa és convenient aplicar calci amb regularitat ja que la salinitat pot influir en l’absorció del calci.
L’esquerdat de la tomàtiga consisteix en la formació d’esquerdes radials o circulars en el fruit. Aquestes esquerdes poden esdevenir vies a través de les quals els fongs o bacteris puguin atacar la tomàtiga i finalment podrir-la.
El conreu de la tomàtiga és molt sensible als aspectes ambientals, sobretot als canvis de temperatura i d’hàbits de rec. La primera de les causes de l’esquerdat són els recs irregulars, és a dir, sovint regam cada dia i després n’estam un grapat sense regar, per tornar a regar a dojo uns dies més tard. Cal tenir present quan sembram una tomatiguera, que és una planta que requereix recs continus i freqüents, per tant si veim que ens serà impossible dur-ho a terme de manera adequada hauríem de preveure actuacions al respecte com és el cas del degoteig. Una altra causa de l’esquerdat són les diferències de temperatura entre dia i nit; finalment, la tercera causa de l’esquerdat es pot trobar en un excés d’adobament, en aquest aspecte cal recordar que pel que fa a l’adobament és millor pecar per manca que per excés.
Els clivells verticals solen ser més comuns per excessos o deficiències de rec, mentre que els horitzontals solen se provocats pels canvis sobtats de temperatura.
Una de les plagues que sol afectar més les tomatigueres és la del mildiu (Phytophthora infestans). Aquesta plaga es manifesta quan apareixen taques irregulars d’aspecte oliós en un principi però que ràpidament es necrosen i envaeixen tota la fulla. Al voltant de la zona afectada s’observa un petit marge que, en presència d’humitat i a l’anvers, agafa un color blanquinós. A la tija, apareixen taques marronoses que es van fent grosses fins que l’acaben circundant. Pel que fa a les tomàtigues, afecta als fruits immadurs, manifestant-se amb taques marronenques, ja que aquestes infeccions es solen produir a partir del calze, per la qual cosa els símptomes cobreixen la meitat superior del fruit.
Per controlar aquesta plaga convé eliminar les zones afectades, no mullar el fullam -regar per la zona del peu de la planta, anant alerta a no ruixar-la mai-, afegir un preparat de coure -o en el seu cas amb una decocció de coa de cavall-, afegir sofre en pols sobre la tomatiguera.
Cal recordar, en foment de l’agricultura ecològica, que l’ús de sofre i coure, juntament amb la decocció de coa de cavall, són tècniques ecològiques i que serveixen en general per contralar -a més del mildiu- diversos fongs habituals a l’hortalissa.
Amb aquestes senzilles tècniques podrem aconseguir una collita perfecta de tomàtigues i alhora contribuirem al manteniment de la nostra parcel.la d’hort en perfectes condicions ja que haurem subministrat els nutrients necessaris per continuar duent a terme la tasca hortícola que tants plaers ens duu.