Antoni Mas: “Fer eines del camp és reviure la nostàlgica dels temps pretèrits”
Trobar una ferreria en el cor de Mallorca que es dedica a fer i reparar les eines del camp no és cosa fàcil i sembla, més que un negoci, una portassa d’una persona nostàlgica que fa una feina mal pagada i, sobre tot, artesanal. Aquesta expressió no és real. És més aviat un viatge a l’antigor dels temps que els ferrers ferraven bísties o a cops de martell, duien el ferro a la forma necessària per fer realitat l’eina que necessitaven per llaurar, entrecavar o solcar.
Des de l’any 1926 a Sineu hi ha la ferreria, ara propietat de d’Antoni Mas Ramis, (Sineu, 1973) fundada pel seu padrí, després la va dur son pare i ara és ell el qui la gestiona. Hi treballen tres persones que tot plegat van fent eines del camp i també reparen les dels pagesos que ja hi fan feina. De tota la feina que es fa a la casa, es pot dir, afirma Toni Mas, que el 80% és feina d’eines i la resta, el 20%, altres feines de ferreria.
Pregunta: Què feis per sobreviure en un món tan globalitzat?
Resposta.- Per sobreviure fem una mica de tot. Bàsicament la feina més coneguda i duta a terme a ca nostra són les eines del camp. En feim de noves i reparem les velles que es van espatllant. Pot ser una que s’ha rompuda d’emprar-la molt, com una que s’ha rovellat de no emprar-la quasi mai. Fer una soldadura, posar un mànec…
P.- Tantes eines hi ha al camp?
R.- Al camp hi ha moltes eines però nosaltres ens dediquem també a les que s’empren al sector de la construcció, margers i altres estris que són eines de força. Una eina per pegar a la pedra necessita esser forta i, sobre tot, tenir potència per aguantar i donar el cop necessari. Es podria definir tot amb la reparació i elaboració de les eines manuals i petites. Sols treballem les eines mallorquines perquè, com saps, hi ha moltes eines que són de fora però aquestes no les toquem. Pot ser les arreglem si es rompen però nom les feim noves.
P.- Ja no queden molts empreses que es dediquin a fer aquesta feina a Mallorca?
R.- Jo crec que ja no queda molt gent. Nosaltres ho podem fer perquè estam just al centre de Mallorca i a una zona on l’agricultura no ha perdut adeptes. Ha canviat, això sí, perquè ja no es fa tanta feina de manera professional. Avui quasi podríem dir que vivim de la gent que venen a la caseta dels cap de setmana. Els pagesos de professió ja no empren les eines manuals. Empren maquinària grossa i tractors de dimensions considerables per fer rendibles les quarterades que conreen. Avui ja no serveixen ni els gavilans ni els càvecs per treballar de manera professional la terra. Han quedat per la feina del petits conreus, cossiols i hortalissa feta a casa.
P.- Feu feina de manera directa amb el client de per aquí o teniu altres ferrers, ferreteries o fusters que vos demanen feines?
R.- Nosaltres tenim la sort que tenim més de 200 clients que compren els nostres productes i/o que envien les eines que tenen per arreglar. A mode d’exemple te diré que no fa massa anys a Sineu érem quatre ferrers que ens dedicàvem a aquesta feina. Avui ja sols quedem nosaltres. Per esser franc, t’he de dir que és veritat que fem feina per altres empreses que ens demanen material però aquest material va als quatre “domingueros” que queden i que setmana rere setmana s’espassen els nervis llaurant amb els gavilans i entrecavant amb la xapeta. Els grans pagesos, com he dit abans, ja no empren aquestes peces que avui ja podríem dir que són de museu.
P.- Per què fa vostè aquesta feina quan podria guanyar més doblers fent de ferrer igual, però fent altres coses?
R.- Et puc assegurar que és una feina nostàlgica perquè, com molt bé has dit tu, si ens dediquéssim a fer un altra tipus de feina a la mateixa ferreria tendiríem un camp més obert i guanyaríem molts més. És una cosa curiosa però a més d’això, jo crec que el 90% de les eines que fem es perden i no es rompen perquè les emprin.
P.- Són compres que són més un caprici que no pas una necessitat?
R. Necessitat per suposat que hi és però una altra cosa és que la gent que compra les eines les empri i els doni l’ús que els correspon. La gent avui en dia té poc temps i molt sovint, per molt que els agradi, la cura dels jardins i dels petits bocins de terra acabin en mans d’un professional que, a jornal, ho deixa tot com una patena. Hi ha molt gent que li agrada tenir una bona barca o un bon cotxe just pel fet de tenir-lo. És normal que la gent vulgui també tenir les eixes per tenir cura de la terra.
P.- No he notat un repunt dels “urbanites” després de passar el temps de pandèmia i abans?
R.- Al llarg del pas dels anys sempre ha estat de moda arreglar la terra però aquesta feina no és cosa de fer-ho una setmana a l’any. És una feina de cada dia. Ara pot ser hi ha hagut un repunt amb allò del consum de quilòmetre zero o producte d’aquí, és veritat, però no afecta o hi afecta poc al petit pagès que té un hortet amb dos sols i quatre tarongers.
P.- Creu vostè que aquesta ferreria podrà tenir una quarta generació?
R.- Jo tenc dues filles i, de moment, no s’han interessat massa per aquesta feina. Si les coses no canvien, no crec que un canvi generacional el poguem viure a ca nostra i jo aguantaré fins que pugui. Com he dit abans és una feina més nostàlgica que no del guany econòmic. Hem d’intentar conservar les nostres arrels, fins que puguem, clar.
