Ara llegint
Estiu a l’hort, entre solcs, garangoles i la dolça remor de l’aigua

Estiu a l’hort, entre solcs, garangoles i la dolça remor de l’aigua

L’especial situació de les Illes Balears, situades en una de les zones privilegiades del planeta, a l’arc mediterrani on el clima temperat n’és el protagonista i on la pluviometria es caracteritza per la seva irregularitat, té com a conseqüència que els estius siguin secs i calorosos. Per aquest motiu els pagesos han hagut de lluitar històricament per disposar d’aigua de rec per fer rendibles les seves explotacions i lluitar alhora contra les periòdiques sequeres.

En aquest context cobren especial rellevància totes i cada una de les eines que aquests pagesos han utilitzat –i en menor mesura encara segueixen utilitzant- per posar fre a aquest dèficit d’aigua. És així que paraules com síquia, sínia, solc, garangola o fibla esdevenen les autèntiques protagonistes de la lluita del pagès per tirar endavant les seves collites i ens remunten a un passat llunyà on l’herència musulmana cobra  un especial interès.

La necessita del rec ha propiciat que l’enginy del pagès s’hagi hagut de posar a prova i que els tradicionals sistemes de regadiu s’hagin anat modernitzant per obtenir una major eficiència i sobretot una optimització de l’aigua.

Dues són les tendències actuals de rec, l’anomenat rec per gravetat –el més conegut tradicionalment- i el rec pressuritzat. El rec per gravetat, també conegut com rec superficial, és aquell on l’aigua es mou degut a la diferència de cota, essent les modalitats de rec a manta o rec en solcs  les més usuals en aquesta modalitat. Per la seva banda, el rec pressuritzat és aquell en què es requereix l’aportació d’energia per poder dur-lo a terme, i són el rec per goteig o per aspersió les modalitats més populars d’aquest sistema.

El rec a manta és un sistema de rec per gravetat amb una molt baixa eficiència ja que requereix aigua en abundància. Aquest és el sistema de rec tradicional  de la nostra comunitat i és aquell on l’aigua procedent d’una font o d’un pou, mitjançant una sínia o algun altre sistema, es fa córrer per dins solcs fets a la terra amb aquest objectiu.

L’aprofitament de l’aigua

En contraposició a aquest mètode es troba el sistema de goteig que és el sistema de rec pressuritzat amb una eficiència d’aigua més alta. Es tracta d’un sistema dissenyat  per aprofitar al màxim la despesa d’energia i aigua ja que aporta l’aigua directament a la zona radicular de les plantes.  Mitjançant el goteig, l’aportació d’aigua s’efectua per mitjà d’un sistema de petites canonades de molt baix diàmetre les quals tenen petits orificis dels que hi surt el líquid gota a gota o a molt baix cabal. Aquest sistema permet una optimització del consum d’aigua que ha fet que s’hagi anat implantant a la major part de les explotacions –sobretot en el cas dels cítrics i els arbres fruiters- arraconant els sistemes més tradicionals de rec.

Degut a la manca de rius a la nostra comunitat, a les Balears l’aigua que s’utilitza per al reguiu  és aigua subterrània, que es dedica bàsicament a l’agricultura intensiva  de farratges i horta: alfals, cítrics i hortalisses especialment.

En el cas de Mallorca, les zones d’horta tradicionals són les de sa Pobla-Muro, Pla de Sant Jordi, Campos, Banyalbufar-Estellencs i la vall de Sóller, mentre que a la resta de les illes les zones  de regadiu són molt reduïdes. Per poder aprofitar aquestes aigües subterrànies s’utilitzen algunes tècniques d’elevació tradicionals com les sínies i molins.

La sínia és el sistema més antic i tradicional i eleva l’aigua abocant-la en un safareig a major alçada, des d’on es distribuirà a través de solcs fins als conreus en qüestió. La sínia és una màquina per elevar aigua subterrània, composta per una roda horitzontal –rodet- amb braços moguda per una bístia que volta –en l’actualitat molts d’aquests animals han estat substituïts per motors- i amb la qual engranen les dents d’una roda vertical que en rodar mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d’un rest o cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua del pou on la sínia està instal.lada.

En zones amb desnivells pronunciats també s’utilitzen les mines, que són passos subterranis obrats per conduir l’aigua fins a l’exterior. N’hi ha de varis tipus: mines bancades si tenen revestides les parets o el sostre, o ambdues parts; mines blanques, quan tenen per paret i sostre la terra o pedra on han estat obertes; o mines albellonades si han estat cobertes amb obra

Per optimitzar al màxim el rec es recomanable seguir una sèrie de punts: mantenir el potencial productiu, disminuir el consum d’aigua, estalviar combustible i energia i minimitzar les pèrdues d’aigua.

En aquest sentit, per millorar l’eficiència del rec en solcs és convenient tenir present uns consells encaminats a l’òptim aprofitament de l’aigua, un bé sempre escàs. Abans de sembrar és convenient comprovar que el terreny tengui un pendent adequat i uniforme;  en fer els solcs, s’ha d’intentar que l’aigua tengui els mateixos impediments en tots els solcs i que pugui avançar a la mateixa velocitat;  i durant el rec, el cabal d’entrada d’aigua ha de ser uniforme al llarg del temps de rec de la parcel.la, mirant d’evitar cabals baixos d’entrada d’aigua a cada solc. També convé tallar l’entrada d’aigua abans que aquesta arribi al final del solc; generalment convé tallar l’aigua quan aquesta hagi arribat al 90% de la longitud total del solc per tal d’evitar acumulacions excessives al final de la parcel.la.

És preferible regar menys regues al mateix temps, obtenint un major cabal per solc i un avanç de l’aigua més ràpid que impedirà acumulacions excessives d’aigua a l’inici i al final del conreu. Igualment per evitar el moviment en profunditat de l’aigua i afavorir el lateral, convé regar solcs alterns.

Per altra banda, convé que el primer rec sigui pel que fa a quantitat el doble del que s’aplicarà en recs posteriors ja que en aquest rec no tan sols es mulla la part superficial del sòl que està relativament seca, sinó també la part més profunda que normalment ja està humida, podent provocar drenatge i pèrdua d’aigua en profunditat en un moment en què el sistema radicular del cultiu normalment no està completament desenvolupat, sobretot en el cas de les hortalisses.

El lèxic

El rec tradicional ha dotat a la nostra llengua d’una sèrie de paraules –malauradament moltes d’elles avui en dia pràcticament desconegudes pel seu desús- que s’han convertit en autèntiques joies d’un parlar popular i aferrat a la quotidianitat de la pagesia. És així com solc, garangola, síquia o fibla han esdevengut autèntics símbols d’un món en perill d’extinció.

Poca és la gent d’avui en dia que coneix la diferència entre un solc mare –el solc principal- i un solc fillola –o solc secundari-; poca la que coneix el significat de garangola –solc que es fa al voltant d’una planta per aprofitar millor l’aigua de rec- o de fibla –la peça que es posa a una síquia i que serveix per dirigir l’aigua cap a un indret o un altre.  Aquesta pobresa lèxica ens remet a una cultura cada cop més allunyada de l’essencial, del contacte directe amb la natura; una pobresa que ens impedirà en un futur no gaire llunyà poder gaudir de la dolça  remor de l’aigua entre solcs i garangoles.

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt