Mongeta verda: aigua, fibra i efectes miraculosos

D’entre els diversos llegums que podem assaborir durant l’any n’hi ha un que a casa nostra obté un reconeixement especial durant l’etapa estiuenca, ja que sol ser un dels cultius tradicionals dels nostres horts en aquest època. Es tracta de la mongeta verda.

Tot i ser en realitat un llegum, és consumit tradicionalment en la seva variant més tendra i acaba assolint la categoria de verdura, ja que les seves propietats en aquest estat són comparables a les de la resta de verdures. Sol comparèixer omplint mercats i botigues durant l’estiu que és quan la planta assoleix el seu màxim rendiment en aquest estat.

Igual com passa amb altres verdures i hortalisses com la patata o la tomàtiga, la mongetera és una planta originària del continent americà -més en concret de les zones tropicals d’Amèrica del Sud i Central- on s’ha trobat constància del seu cultiu ja en les civilitzacions precolombines. Malgrat tot, no fou fins al segle XVI quan arribà a Europa i s’anà estenent per la resta del planeta; ara bé, el seu consum com a verdura no es popularitzà fins al segle XIX on assolí un lloc preeminent entre les verdures de màxim consum.

El nom científic d’aquesta planta és “Phaseolus vulgaris” i es tracta d’una planta anual, cicle vegetatiu de la qual és bastant ràpid. El sistema radicular és molt lleuger i poc profund i està constituït per una arrel principal i un gran nombre d’arrels secundàries amb un elevat grau de ramificació. Aquesta planta es classifica en dos gran grups clarament diferenciats: les de mata baixa, també anomenades nanes, i les de mata alta.

La tija de la mongetera és herbàcia i en les varietats de mata baixa no supera els 30 o 40 centímetres d’alçada mentre que en les varietats de mata alta pot assolir fins als 3 metres d’alçada, essent voluble i enfiladissa per la qual cosa necessita de tutors -en la nostra contrada, canyes- per poder sostenir-les. El seu fullam és senzill, lanceolat i de grandària variable, depenent sempre de la varietat conreada; mentre que les seves flors -de diversos colors i diferents segons la varietat- es presenten en raïms on n’hi solen haver entre quatre i vuit.

Per altra banda, el fruit és un llegum de color, forma i dimensions variable en forma de beina, a l’interior de la qual s’hi disposen fins a sis llavors. La forma de beina sol ser cilíndrica i allargada, o més aplanada depenent de les varietats. La mongeta verda és cilíndrica mentre que el fesol de Sant Cristòfol és més aviat aplanat, per posar tan sols alguns exemples.

La mongetera és una planta que té preferència pels climes càlids, ja que per créixer òptimament vol temperatures suaus i que la duració del dia sigui llarga. És, per tant, un conreu típicament estiuenc.

Es sembra directament la llavor durant la primavera o a principis d’estiu, separant-les entre elles una distància d’uns 30 centímetres. Com la resta de les lleguminoses és poc exigent pel que fa a adobs gràcies a la capacitat d’utilitzar el nitrogen de l’aire a través de la simbiosi amb el Rhizobium, uns bacteris del perfil del sòl que fixen el nitrogen després d’haver-se establert a les arrels de les lleguminoses.

Pel que fa al rec, convé vigilar-lo ja que és una planta molt exigent en aigua malgrat que quan està en floració no vol ser regada en excés, ja que aquesta acumulació d’aigua pot afectar el quallat del fruit.

La collita s’inicia a partir dels seixanta dies de la sembra i es va allargant de forma escalonada durant dos o tres mesos en les varietats enfiladisses, mentre que en les varietats de mata baixa aquest cicle és més curt. A l’hora de collir les mongetes cal fer-ho amb tisores i amb molta cura per tal de no fer malbé la planta.

La mongetera és una planta que s’associa molt bé amb la carabassa i el blat de les índies en el que s’ha donat en anomenar “associació precolombina”; però també ho fa bé amb la pastanaga, la col, el cogombre, el julivert, la patata o la tomàtiga. En canvi cal evitar associacions amb les liliàcies, és a dir amb la ceba, l’all i el porro.

La mongeta tendra -que és com també s’anomena a la mongeta verda- és un aliment que destaca per la seva escassa aportació calòrica ja que el 90% del seu pes està format per aigua; a més compta també amb una interessant quantitat de fibra, fet que la converteix en un aliment indispensable en les dietes d’aprimament.

A més conté Provitamina A en forma de betacarotens que són vitals per al bon estat de la vista, la pell, els cabells, les mucoses, els ossos i el sistema immunològic, comptant a més amb propietats antioxidants, vitamines B2, B6 i B9 -àcid fòlic- que la converteixen en imprescindible en les dietes pròpies de les primeres etapes de l’embaràs ja que ajuden al correcte desenvolupament del sistema neuronal del fetus. També conté vitamina C, que contribueix a la formació del col·lagen, vital per a la pell i les articulacions.

El consum habitual de mongeta verda i de tots els seus components té uns afectes beneficiosos sobre el cos humà gairebé miraculosos, ja que té propietats antioxidants que afecten sobretot a l’envelliment -essent un “anti aging” natural-, així com propietats depuratives i diürètiques; tenint, a més, efectes positius sobre la diabetis.

La presència de les mongetes als mercats és invasiva durant aquests mesos i convé vigilar de valent a l’hora d’adquirir-les: en primer lloc han de ser d’un color verd viu i brillant, sense cap tipus de decoloració, d’una forma regular i no gaire dures al tacte. Un bon consell a l’hora de comprar-ne és acostar els dos extrems de la beina: si es trenquen vol dir que són tendres, mentre que si es dobleguen sense rompre’s és sinònim que no són gaire fresques. Un altre sistema per comprovar la frescor de les mongetes consisteix en rompre’n una: si quan ho feim apareix una gota d’aigua vol dir que és fresca.

També convé descartar les que són massa dures i fibroses ja que és un clar símptoma que s’ha passat el punt de maduració, essent les mongetes de millor qualitat les que tenen les llavors poc marcades.

A l’hora de cuinar-les, convé fer-ho a l’anglesa, és a dir escaldar-les uns minuts en aigua salada bullent i sense tapar, com a màxim de 10 a 12 minuts, de manera que conservin el seu color viu i una textura “al dente”. També convé saber que a l’hora de coure les mongetes només s’ha de tallar la cua de la mongeta que s’enganxa a la planta, i convé tallar-les de manera transversal i mai longitudinalment, perquè es perdrien les llavors.

Per tant, les mongetes són un petit miracle de la natura que tot i la seva insignificància ens aporten tot un conjunt de propietats i vitamines que les converteixen en tot un gran regal dels nostres horts i conreus.