Peònia: bella però verinosa

Tot i que la primavera encara no ha fet la seva entrada oficial són nombroses les flors que, aprofitant el període de bonança que ha caracteritzat el primer trimestres de l’any, ja comencen a entrar de ple en el seu període de floració. D’entre aquestes cal destacar la peònia per la vistositat i cromatisme de les seves flors.

És innegable que les variacions climatològiques derivades del canvi climàtic han propiciat que moltes de les flors que solien florir ben entrada la primavera hagin vist trastocades les dates de floració, com és el cas de la peònia, que solia començar a florir el més d’abril i enguany, per Sant Josep, ja es troba plenament florida.

Les peònies són una família monogenèrica de plantes dicotiledònies rizomatoses originàries del continent asiàtic, però que gràcies a la influència de l’Imperi Romà s’anaren estenen per tots els territoris d’influència d’aquest imperi i que, amb posterioritat i gràcies al descobriment d’Amèrica, aconseguiren escampar-se pràcticament arreu del planeta.

La peònia deu el seu nom a Peó, metge dels déus grecs que ja apareix a “La Il•líada” i “L’Odissea” d’Homer. D’aquest personatge se’n diu que guarí Ares quan fou ferit per Diòmedes durant la guerra de Troia.

Les peònies presenten la particularitat de presentar dues grans varietats: les herbàcies, que predominen en la nostra comunitat en estat silvestre, i les arbustives, que solen aparèixer a les zones enjardinades i han estat conreades per l’home. Ambdues varietats es caracteritzen per posseir fulles pinnades alternes de color verd amb reflexos platejats i per unes flors esponeroses, solitàries i terminals d’una àmplia gamma de colors en el cas de les arbustives.

Aquestes plantes solen florir durant un curt espai de temps que sol anar des de finals de primavera a començaments d’estiu, tot i que poden avançar aquesta floració depenent de les característiques climatològiques, com és el cas d’enguany.

Pel que fa a la seva sembra, aquesta dependrà del tipus de peònia que vulguem sembrar: si es tracta d’una peònia herbàcia caldrà fer-ho durant els mesos de primavera, però si es tracta d’una peònia arbustiva caldrà fer-ho a començaments de tardor per afavorir un millor arrelament. En ambdós casos sempre serà convenient fer-ho en espais de semiombra, a poder ser en zones assolellades però que puguin comptar amb l’ombra d’algun arbre durant les hores de major calor, sobretot durant els estius.
Si es tracta d’una peònia herbàcia, és preferible plantar-la a tan sols cinc centímetres de la superfície; però si és arbustiva convé que el clot on la sembrem tengui almenys entre deu i quinze centímetres de profunditat. En el cas de les arbustives cal tenir present que com més fred sigui l’indret on la sembrem més profund haurà de ser el clot per protegir-la de les possibles gelades.

En el cas de propagar la peònia arbustiva, la millor manera de fer-ho es dividint-ne els rizomes durant els mesos d’abril i maig. Tot i que aquesta família de plantes ha aconseguit colonitzar gairebé tot el planeta, solen créixer millor en zones lleugerament fredes, tot i que per obtenir una òptima floració caldrà que comptin almenys amb un mínim de sis hores de sol diàries. Si les peònies no reben suficient llum solar i les seves fulles no s’humitegen sovint poden contreure el fong gris. Pel que respecta al tipus de sol, necessiten de terra fèrtil i ben drenada, però on solen prosperar amb més vigor és en sols profunds i fèrtils.

Les peònies necessiten d’un bon nivell de reg, sobretot durant la primavera, quan serà imprescindible regar-les dues vegades per setmana, sempre vigilant a no engorgar el terreny, ja que podrien podrir-se les arrels. Pel que fa als fertilitzants cal que siguin a base de nitrogen i fòsfor, aplicant-los dos cops l’any: per primavera i tardor, essent les dosis òptimes d’un 50% de nitrogen i un 100% de sodi i potassi a la tardor i d’un 50% de nitrogen per primavera.

Ara bé, la flora balear presenta un endemisme pel que fa a la família de les peònies: la peònia balear (Paeoniacambessedesii). Es tracta d’una planta herbàcia perenne proveïda d’un tronc subterrani que treu fulles cada any durant l’hivern per assecar-se durant el període estiuenc. Es tracta d’una planta que posseeix fulles grosses dividides en folíols en forma de llança irregular, de color verd a l’anvers i vermelloses o blanquinoses a al revers; a més, desenvolupa unes flors grosses i espectaculars de color porpra proveïdes de nombrosos estams.

La peònia balear presenta la particularitat que en brostar al llarg del mes de febrer i ho fa sota l’aparença d’unes tiges vermelloses, esperonades per l’arribada del bon temps, que semblen dits sanguinolents que lluiten per sorgir de la terra.

Aquesta coloració es deu a la riquesa en antocians, el color obscur dels quals absorbeix els raigs solars i evita la congelació dels brots novells que aconsegueixen sobreviure a les gelades de l’hivern balear.

Ara bé, la bellesa de les peònies, inclosa la balear, no ha de fer oblidar que es tracta d’una planta molt verinosa i, per tant, amb una ingesta fortament perjudicial, igual que els sucs que poden derivar de les seves flors i tiges. Curiosament, la seva raresa actual als nostres boscos no es deu, per tant, a l’efecte pasturador d’ovelles o cabres assilvestrades sinó a la inconsciència dels humans que no dubten en arrabassar-ne plantes senceres per intentar gaudir-ne als seus jardins i debilitant-la.La peònia és un autèntic espectacle cromàtic que l’arribada de la primavera posa al nostre abast; però si bé -quan es tracta de les varietats arbustives- podem sembrar als nostres jardins i parterres, haurem de deixar-la créixer en llibertat quan es tracta de varietats endèmiques com és el cas de la peònia balear, ja que d’aquesta manera en podrem gaudir tots sense posar en perill una supervivència que l’ha duita a arribar fins als nostres dies en òptimes condicions. Que així sigui.