Ara llegint
Joan Carles Palos: “Me fascina la lectura del paisatge, caminar amb els cinc sentits”

Joan Carles Palos: “Me fascina la lectura del paisatge, caminar amb els cinc sentits”

Joan Carles Palos i Nadal, nascut a Palma el 9 de juny de l’any 1964, és llicenciat el filosofia i lletres, periodista i guia cultural, promotor de la iniciativa FITA A FITA –senderisme cultural i familiar….. Ha treballat i estat professor de ESERP Scholl of Busines & Socials Sciencies, tot i que la seva vida ha estat sempre lligada en el món de la comunicació.  Principalment es  recorda d’ell les seves primeres aparicions  a Televisió Espanyola (Balears). També ha treballat a la radio i a mitjans escrits.

La seva veu és molt característica, greu, molt potent, i amb tessitura de baix. La seva parla no deixa a ningú indiferent i la seva bonhomia deixa empremta per allà on passa. És un enamorat de les muntanyes i de la nostra cultura. No de bades és deixeble i fill del malaurat Benigne Palos, persona que fou un referent dins el món de l’excursionisme.  

Del seu pare  i la seva mare va aprendre a  estimar la natura i de la seva ma comença a endinsar-se dins els boscos, pinars i camins més inhòspits que es coneixen dins les nostres contrades.

Pregunta.- Vostè és una persona molt lligada al món cultural i, sobre tot, a l’excursionisme. Com li neix aquesta afició?

Resposta.- Ho vaig heretar tot dels meus pares. De la meva mare, la passió per la ràdio i el cafè. No entenia els matins sense una sàvia combinació de les dues coses. Era mestra d’escola i una gran comunicadora. Del meu pare, la passió per la muntanya, la història i els llibres. A ca nostra, com a totes les cases, els tests s’assemblen a les olles.

P.- Voltejar i conèixer les muntanyes de les nostres illes és un regal que no tothom en pot gaudir. Com ho valora vostè?

R.- El regal més gran és tenir la facultat de transformar en una gran i irrepetible experiència el gaudi del paisatge. Es tracta d’un fenomen d’observació, d’obrir els ulls i la resta de sentits –els cinc canals de la TDT humana, en obert i gratuïts-, i de deixar-nos amarar per les sensacions. Viure la vida és important, com també ho és sentir-la. Caminar per la muntanya aporta, a més a més, l’aprenentatge de valors i de principis necessaris en el nostre quefer diari, personal i professional: coratge per emprendre nous reptes, generositat per compartir-los i solidaritat per ajudar als que més ho necessiten. Així a la muntanya com a la vida.

P.- Si havia d’aconsellar tres excursions per persones amb una preparació, baixa, mitjana o alta, quines serien i perquè?

R.- El camí de Baix de Son Bunyola o la Volta del General és una passejada còmoda i tranquil·la que ens duu a assaborir la vall marjada de Banyalbufar i el seu litoral. La Talaia Vella de Valldemossa és una excursió un poc més exigent que l’anterior i que ens permet conèixer una part important del llegat de l’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria. I en el zenit dels itineraris de muntanya, el Pas de s’Atlot Mort, de Tuent als Binis. Un recorregut rost i vertiginós per un dels racons més salvatges de la Tramuntana.

P.- El nom de Benigne Palos deixà una forta petjada en vostè. Conti’ns?

R.- Jo tenia 13 anys quan el meu pare es va jubilar. Aleshores havíem llogat una casa a Valldemossa, en el carrer de l’Amargura, rere l’església, on hi passaríem vint anys, els millors de les nostres vides. El meu pare i jo gairebé dormíem amb les botes posades, tot lo dia érem per les muntanyes dels voltants, amunt i avall. De vegades, acompanyats per veïnats, caçadors, que coneixien racons inèdits per a nosaltres. Una dels quals, en Pere Castell –Pere de sa Sínia-, va ser el nostre gran mestre. Tot plegat, era la continuació perfecta de tot allò que el meu pare m’havia ensenyat des de ben petit. De fet, va ser a partir de la meva adolescència que vaig aprendre a caminar tot sol per la muntanya, seguint sempre les recomanacions de ‘seny i prudència’ del meu pare.

P.- Benigne Palos fou un gran amant de l’excursionisme i un gran coneixedors de les nostres contrades. Què va tenir per esser un personatge tan especial?

R.- Perquè no només vivia la vida, li apassionava. I li agradava compartir aquesta experiència amb els demés. Ell sabia millor que ningú que sortir a la muntanya era molt més que una pràctica esportiva.

P.- És molt habitual veure a Joan Carles Palos duent grups fent rutes culturals per Ciutat i altres indrets. Què més li agrada o, per contra, què diferencia les rutes culturals a les rutes per la muntanya?

R.- Me fascina la lectura del paisatge, aquest gran llençol sobre el qual hem anat pintant i escrivint la nostra història. Caminar amb els cinc sentits, tant pels espais naturals com urbans. Escoltar i interpretar el missatge de segles que trobam a cada passa que donam.

P.- L’excursionisme i la propietat privada no casen bé en molts casos. És veritat que hi ha de tot. Bons excursionistes i bons propietaris i tot lo contrari. Com valora vostè aquesta qüestió?

R.- Jo crec que el que no casa amb res és la manca de respecte i d’amor per l’entorn i les persones. L’excursionisme mai no ha estat barallat amb ningú.

P.- Tanques obertes, i destrosses per les propietats privades, brutor… són estampes que veiem massa sovint per les rutes excursionistes. Creu vostè que hi ha suficient vigilància ja que no hi ha seny per part de molta gent?

R.- No crec tant que sigui una qüestió de vigilància com de seny i de respecte. Ho vivim i ho patim als entorns urbans. L’incivisme és una actitud que només es pot combatre amb educació. No hem de voler pels demés allò que no voldríem per nosaltres. I això és aplicable tant a persones com a espais compartits.

P.- Creu vostè que, en general, la gent cuida la muntanya i, per tant, la propietat privada?

R.- Si substituïm la paraula ‘muntanya’ per ‘entorn més proper’ (carrers i places, espais públics urbans i naturals), observam la realitat i reflexionam sobre el que passa, aviat entendrem que, en general, hi manca respecte, solidaritat i compromís. Tant és que sigui privat com públic.

P.- Molt sovint veiem gent per la muntanya amb roba i calçat que no és d’allò més adient. Els excursionistes, es cuiden?

R.- És qüestió d’assessorar-se. Des de Fita a Fita oferim l’assessorament necessari per a totes aquelles persones que volen viure l’experiència del senderisme cultural i familiar, de manera sostenible, ben equipats i en condicions.

P.- Davant l’accident del Torrent de na Móra, ha tornat el debat del perill d’esports de muntanya i altres. Què en pensa vostè?

R.- Que per molt que coneguis la teva feina, el teu ofici, la muntanya, el teu entorn més proper i quotidià, no t’hi pots confiar mai. Un ha de saber quins són els seus límits i fins on pots arriscar sense posar en perilla la teva vida o la dels altres. Fins i tot en situacions aparentment tranquil·les i controlades hi pot existir una amenaça invisible. El meu pare sempre deia que per la muntanya s’hi havia d’anar amb amor, respecte i seny. I sovint no basta.

P.- Com valora  vostè, un excursionista de petjada, la problemàtica del tancament de camins i el pas per camins privats?

R.- Aquest és un tema complex que requereix una resposta llarga i argumentada. Impossible en aquesta entrevista. Però una cosa ha de quedar clara, amb els camins públics no s’hi juga. I els senderistes sempre serem bel·ligerants amb tota aquella persona que no ho respecti.

P.- La muntanya és de tots?

R.- No hem de confondre el paisatge físic amb el cultural. La Serra de Tramuntana és patrimoni de la humanitat pel valor que li confereix l’empremta humana de segles. Això només significa dues coses, que tothom té el dret de gaudir d’aquest paisatge i el deure de conservar-lo, de tenir cura d’ell.

P.- Fa 50 anys i no en parlem d’abans,  les muntanyes estaven netes i, de fet, les famílies hi anaven molt a fer un dinar o cuinar una paella. Avui no és possible però per molts motius, sobre tot, pel respecte a la propietat privada. Enyora vostè aquells temps pretèrits?

R.- Enyor les persones que més he estimat i que ja no hi són. El passat just és una experiència que ben gestionada te pot servir de guia en un futur. El que me sap més greu de tot és que després de tot allò viscut i compartit no hem après res.

P.- El sector primari va perdent de cada dia valor i força. Els conreus i el bestiar és més una estampa que no pas una realitat. Quin futur li veu vostè o quina possible solució?

R.- No som la persona més adequada per fer una valoració rigorosa i acurada del present i futur del sector primari. Però és cert que determinades activitats econòmiques ajuden molt a la seva preservació i d’altres tan sols el transformen en un parc temàtic, de cartró pedra.

P.- Com veu vostè l’estat en que es troba la Serra de Tramuntana?

R.- Crec que tots hi tenim una gran responsabilitat. I l’Administració, com a representant de la ciutadania, ha de donar molta més llum.

P.- Ha perjudicat als propietaris la declaració de la Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial vist des del punt de vista de la dificultat que comporta mantenir les finques?

R.- Aquesta és una pregunta que han de contestar els propietaris. No me correspon a mi valorar-ho.

P.- Per contra, ha beneficiat als usuaris?

R.- La declaració en si mateixa ha de servir perquè la Serra sigui la gran beneficiada. Si ella està bé, nosaltres –el conjunt de la ciutadania- també.

P.- El renou a la Serra de Tramuntana pel que fa als vehicles, motos i cotxes, està l’ordre del dia. És sabuda la polèmica sorgida entre propietaris i usuaris. Com ho valora vostè?

R.- Bàsicament, es tracta d’impulsar el transport públic per la Serra i de dissuadir de l’ús del vehicle particular. Les fites s’assoleixen fent passes, i el futur del nostre planeta, la seva supervivència, necessita de milions de petites accions que sumin un benefici gran i comú per al conjunt de les persones que l’habiten.

P.- Posar a tothom dins el mateix sac és injust. El propietaris dels olivars del Barranc de Biniaraix, es queixen dels desastre de molts excursionistes a banda de ciclistes i motoristes que pugen i baixen per allà. Creu vostè que s’hauria de posar més vigilància tal i com hi ha, per exemple, a  la mar o a les carreteres?

R.- És una qüestió de pedagogia, de ganes d’aprendre i de voler-ho posar en pràctica. No crec que la solució sigui la vigilància extrema o els càstigs exemplars, tot i que representen una temptació ancestral. Antigament tot ho arreglaven traient la llendera… per sort, hem evolucionat.

P.- Un excursionista hi neix o es fa?

R.- Se l’educa. L’excursionisme no és just una pràctica esportiva, és una escola de valors. I els valors es transmeten de generació en generació… ho vivim i ho compartim a Fita a Fita.

P.- Alguns consells a la gent que gaudeix de la natura o aquells que voldrien gaudir-ne o encara no han donat la passa?

R.- Amor, respecte i seny, molt de seny; a més d’un bon assessorament.

P. Algun prec o consell als propietaris per fer i gaudir d’una convivència millor entre tots?

R.- Propietaris i excursionistes sempre han sabut trobar espais per a la convivència i el respecte mutu.

Una caminada pels camins de la Serra de Tramuntana (Fotos: J. Serra)

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt