Josep Bernales: “Calen polítiques mediambientals serioses per protegir els espais valuosos”

Josep Bernales Sastre (Caracas 1960) és el Cap de Servei Tècnic del Consorci de la Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial. És un apassionat de la seva feina i d’allò que representa. Té clar que la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial no has estat baladí, ans tot al contrari, ell està convençut de que darrere aquest nomenament hi ha una història molt real i encisadora per a nosaltres, però amb el mèrit d’aquelles que segles abans ho feren possible.

Per això avui hem volgut parlar amb ell d’aquest i altres temes que venen agafats de la mà. Saber què significa la declaració de Patrimoni Mundial, però molt més encara els motius i el per què. L’entrevistat és un personatge curiós per la seva empenta i, com hem dit abans, amb passió per allò que fa i viu.

Pregunta.- Què és el Consorci de la Serra de Tramuntana?

Resposta.-  El Consorci de la Serra de Tramuntana es va constituir l’any 2012 i està conformat pel Consell de Mallorca i el Govern Balear. Aquest consorci es va crear com a compromís de les institucions de les Illes Balears davant la UNESCO per gestionar la declaració de Patrimoni Mundial de la Serra de Tramuntana. Dia 29 de juny de 2011 al l’assemblea de la UNESCO de París es va atorgar el nomenament Serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial amb la categoria de Paisatge Cultural.

P.- I què vol dir això?

R.- Doncs això vol dir que el nomenament de la Serra no es va fer perquè era maca, que per suposat és preciosa, sinó per la mà de l’home que al llarg dels segles ha aconseguit d’un entorn molt dur i difícil i complicat com són unes muntanyes anar-lo modelant per fer un terreny productiu, des d’una manera sostenible i equilibrada. I això es tradueix que les muntanyes de la Serra estan plenes de marjades de paret seca, fetes amb una tècnica molt acurada i simple que es tracta d’ordenar les pedres per anar fent camí i tenir un terreny agrícola i viable, i perquè sigui viable aquest sistema agrícola el que has de tenir és un sistema hidràulic que et permeti subministrar rec a tot aquest espai amb un recurs hídric limitat. La UNESCO va decidir donar aquest premi per les dues coses esmentades i per altres elements, i també pel que podria esser un mestissatge de les tecnologies que es varen donar.

P.- Què vol dir quan parla de mestissatge tecnològic?

R.- Aquí es mesclen dues tecnologies: la islàmica, que fou la que ja va trobar el Rei en Jaume I amb tota una xarxa sistemes hidràulics i que consideraren que era un tema per mantenir i potenciar. Amb el pas dels segles, la cultura cristiana allò que va fer, a partir d’aquesta tecnologia, va esser treure-li el màxim rendiment. De les poques marjades que hi havia i dels pocs sistemes de recs, després de la conquesta i a patir del segle XVII es va aconseguir que tota la Serra i altres indrets fossin zones molt productius. Això es veu molt fàcilment quan passegem per la Serra. Allà on veiem que hi ha marjades conreades amb les seves oliveres i arbres en general i a la part superior, al capcurucull de la muntanya, és allà on hi ha un parell de pins que és allà on hi ha la natura sense domesticar. Si hom deixem de conrear i mantenir aquest llocs, és quan es fa malbé i el pinar comença a prendre l’espai al conreu. La UNESCO el que premia és això: la mà de l’home en un entorn hostil fet sostenible i perdurable.   

P.- Els propietaris de les finques de la Serra es queixen dient que aquest nomenament és molt bo però és molt estricte i no permet un conreu ni fàcil ni econòmicament sostenible. Està vostè d’acord?

R.- És veritat que a la Serra de Tramuntana fan falta molts de requisits que no sempre faciliten el tema dels pagesos. D’això nosaltres en som conscients. Val a dir que el Consorci de la Serra de Tramuntana allò que fa és vetllar perquè la Serra segueixi essent Patrimoni Mundial, perquè som els interlocutors  amb el Ministeri de Cultura, amb l’agencia de la  UNESCO a Espanya i amb la seu de París, i traslladem totes les incidències que van succeint per seguir tenint la Serra com a Patrimoni Mundial. La realitat però és que aquest nomenament no ve acompanyat de cap dotació econòmica ni de cap normativa. Aquest fet ens obliga a regular pel nostre compte. De fet el Consorci, depenent del Consell i del Govern, per exemple, no té cap competència ni sancionadora, ni impositiva ni res d’això. Sols podem fer accions de promoció, donar subvencions per, per exemple, recuperar marjades, llevar pinar i fer productiu l’espai, entre d’altres. La part normativa i la legal depenen de Medi Ambient. Per a Medi Ambient no som un patrimoni mundial, el que som és un espai molt protegit. La superposició de distintes  institucions compliquen la Serra de Tramuntana perquè damunt ella hi conflueixen varies institucions diferents.     

P.- És complicat…

R.- Sí, és molt complicat  perquè la Serra té distints nomenaments regits per distintes normatives però la més important és la paisatge natural que és la que està controlada i vigilada, per exemple, pels agents de medi ambient.  A partir d’aquí podem entrar a analitzar que no hi ha cap institució que sigui tan àgil com hauria d’esser i que hauríem de trobar la manera de fer menys complicades les gestions i accions als pagesos.  Però també és cert que si volem tenir un espai natural protegit, l’hem de protegir. Per posar un exemple podríem dir que fa trenta anys hi havia dues parelles de voltors negres i avui el voltor negre s’ha recuperat. Per això calen polítiques mediambientals serioses perquè, si no és així, és impossible.

P.- Un home major entès amb el tema d’incendis em digué un dia: si a la Serra de Tramuntana no es fan accions valentes de deixar netejar, cremar i arreglar el terreny, d’aquí a trenta anys hi haurà un foc que començarà a Andratx i s’aturarà a Alcúdia. El que no haurà netejat l’home ho netejarà el foc. Hi està vostè d’acord?

R.- Esperem que això mai passi.  El tema és que si un propietari demana permís per tallar pins, l’acaben donant i després l’actuació la fa el propietari. Jo crec que el problema no ve tant d’aquí com dels costos de manteniment que té una finca de marjades a la Serra de Tramuntana. Jo crec que aquí hi ha el problema i això no hi ha institució que ho pugui assumir. Les finques de la Serra, just de manteniment d’esboldrecs i altres herbes, comporten una despesa que no tothom es pot permetre.  

P.- Collir una tona d’oliva a la Serra o al Pla de Mallorca, encareix molt el producte.

R.- Clar i aquest és un dels problemes. Els costos són diferents. En aquesta línea al Consorci treballem per veure si podem ajudar als productes de la Serra els podem donar un paraigua que ajudi, sota el nom de la Serra de Tramuntana, que la seva comercialització sigui més rendible per als  pagesos. No perquè sigui ni millor ni pitjor, sinó perquè aquest és de la Serra i es fa amb les tècniques ancestrals: la somera i l’esquena de l’home. Per això i per tenir una Serra de Tramuntana que segueixi essent patrimoni mundial és pel que entre tots hi hem de col·laborar. El propietari hi posa llurs terrenys, productes i, sobre tot esforç i nosaltres, els consumidors i aquells que se’ns omple de goig de vendre aquest nom tan cerimoniós, tant institucions com consumidors, hi hem de posar el nostre granet d’arena. És just.

P.- El cost de manteniment és molt alt.

R.- És així i s’ha de veure com combatre aquesta cosa. S’ha de dir que el 95% de la Serra de Tramuntana està en mans de particulars. Uns amb finques més grans i altres amb olivars  petits. La Serra és dels mallorquins que hi tenen les seves terres però tothom es beneficia d’allò que no paga. Això vol dir que és una responsabilitat col·legiada. No és d’una institució, no és d’un consorci, no és la UNESCO. És un poquet de tots els propietaris però és responsabilitat de tothom aconseguir mantenir-la perquè tots en gaudim.

P.-  La UNESCO va declarar la Serra Patrimoni. Parli’ns d’actuacions pel Consorci.

R.- En el consorci el que hem fet entre altres coses ha estat posar en marxa rutes culturals per a tots el municipis. Després de ser declarada Patrimoni Mundial, nosaltres ens vàrem demanar: a i tot això, cada municipi, què hi aporta a aquesta declaració? Són vint municipis i era l’hora de veure què i com  ens podíem moure. Ha donat molt bon resultat perquè, per exemple, Bunyola i Palma fa una aportació molt interessant respecte de les possessions, Escorca que és allà on conserva l’espiritualitat no sols de la Serra sinó de tota Mallorca, hi ha per exemple el camí de Ses Voltes i Ses Cases d’en Galileu. Aquesta ruta nosaltres l’oferim com a ruta cultural perquè a partir de Sa Font Coberta, que és allà on coincideixen els GR221 i GR222, agafes aquest camí i et duu pel camí dels nevaters que és allà on es troben les cases de neu i d’on es pot veure què signifiquen. Aquestes cases de neu foren restaurades pel Consell de Mallorca fa uns anys, motiu pel qual són visitables pel públic. Cal recordar que les cases de neu fins fa uns cent anys tenien una certa vigència i durant segles han estat les que han subministrat gel a tota l’illa. Per tant, són uns elements etnològics mot  importants.

P. De quin temps daten les cases de neu?

R.- A partir del segle XVI fins a finals dels segle XIX el nevaters hi posaven la neu, la comprimien, la gelaven amb el pas del temps i es guardava fins que a esquena de mul la baixaven de nit i repartien por tota Mallorca. Era una indústria molt important, sobre tot si ens traslladem a fa més d’un segle quan el gel tenia unes funcions molt importants com, per exemple, per a apotecaris,  temes de salut i menys per a la gastronomia. Aquesta zona era l’únic lloc on es tenia accés al gel. Era una qüestió molt simple com totes les coses etnològiques de Mallorca. Un clot molt gran, natural o fet manualment, folrat de pedra en sec. Li posaven un porxo i a partir d’aquí, el pou ja anava fent la seva feina sota la vigilància de l’home. D’una simplicitat molt bàsica treien un producte molt important. Podríem dir que és la zona on hi ha més concentració de pous de neu i, per tant, és un passeig molt recomanable per la seva bellesa però també i molt important, per seva riquesa etnològica.

P.- Alguna ruta més recomanable?

R.- No acabaria mai perquè totes són molt interessants. De fet, hem editat unes guies de cada un dels ajuntaments per fer palès les seves rutes que són sempre interessants això sí, tot depenent dels gustos de cada un però sigui la que sigui, són totes dignes de viure i veure i, sobre tot, recomanar.