Ara llegint
Foners de Balears

Foners de Balears

En el segle I a. C., devers els anys 134-133, Escipió va posar setge a la ciutat de Numància. Ho fa amb un exèrcit aproximadament de seixanta-mil combatents, tots ells molt disciplinats.

Els numantins desitgen un atac cos a cos, però el prudent general romà no en fa cas i es mostra decidit a retre aquests rebels ibèrics mitjançant la fam. Envolta la població i entorn als seus murs va construint nombroses obres defensives. Fossats, tanques, palissades, fortaleses, torres, etc.

Un via d’accés a la ciutat era el riu i a través de les seves aigües haguessin pogut rebre queviures els numantins. Però Escipió era molt vell i no se li escapà aquest detall. Tallà aquell accés, en tota la seva amplària, amb una cadena de gruixades bigues talment un eriçó, amb les puntes de ferro, de manera que no només les barques sinó també els nedadors i capbussadors es veien privats de tot moviment, ja que les puntes de les tanques suposaven un greu perill.

Participaven en aquelles accions per a crear un invencible cinturó estratègic, tot guarnint les torres més avançades, els arquers i els famosos en aquella època, foners de Balears. També hi havia altres enginys de l’època com les famoses ballestes, catapultes i altres màquines manuals de defensa. Al més petit senyal de resistència, compareixien els foners i eliminaven en instants els atacs numantins.

La seva destresa amb la fona les va fer molt famosos en l’època romana essencialment pel sistema de funcionament de la tècnica i l’ús de la pedra.

La fona era un instrument fàcil de construir amb una pell i corda i d’una potència i eficiència dissuasiva importantíssima. Els assetjats començaren a caure. A la fam s’unien les malalties associades a les mateixes carències nutricionals.

Escipió l’Africà, general romà de gran fama aleshores, va fer caure gràcies als foners de la nostra terra, Numància. L’herència de la nostra història mallorquina, menorquina, eivissenca ens demostra que aquí s’han escrit, amb humilitat, pàgines de la nostra història universal.

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt