La pesca a Banyalbufar

Fins a mitjans del segle XX la pesca a Banyalbufar ha estat un dels sectors on una bona part de la població trobava el seu principal mitjà de subsistència per a la seva vida. A l’abril de 1829 es remunten als estatuts del “Gremio de pescadores del pueblo de Bañalbufar” amb el seu patró Sant Pere, els quals limitaven el seu règim intern. Cada any, per la seva festivitat, s’adornava l’església, es celebrava la funció religiosa i es podies gastar fins a cent seixanta reials de velló segons es disposava en els estatuts.

La Junta General es reunia cada any la segona festa de Nadal per convocar eleccions per ocupar els diversos càrrecs que formaven dita Junta. Entre els fons que administrava la Junta hi havia assignacions per als matriculats pobres en cas de malaltia, per als vells sense fills ni possibilitat de subsistència o per als patrons propietaris d’embarcació en cas de reparacions o avaries als quals se’ls podia assignar fins a 200 reals de velló.

Durant el segle XIX la majoria de pescadors de Mallorca es concentraven a la costa de Tramuntana. L’arxiduc Lluís Salvador cita Banyalbufar com a segon lloc d’importància de la industria pesquera després de Valldemossa i per damunt de Sóller. Encara que la majoria de pescadors banyalbufarins no abandonaven la seva costa, algunes de les seves barques s’allunyaven fins a la península i fins a la costa sud de França.

El cens de població de 1877 dóna la xifra de trenta-nou pescadors i vint-i-un persones dedicades a la marina mercant. Els ports des d’on sortien eren el de Sa Galera i el de Sa Pedra de l’Ase i hi havia barques que a rem i a vela anaven fins a Alcúdia o altres que arribaven fins a Cartagena. Durant els mesos d’hivern l’activitat pesquera es paralitzava a causa dels temporals i llavors la gent es dedicava a la feina agrícola de la vinya. El peix es venia al mateix poble però, també, a Ciutat on era molt cotitzat: les placeres cridaven “Gerret de Banyalbufar” que era molt conegut que de qualsevol lloc de l’illa.