Tàperes, males herbes, borinot negre i producte local

Com diu la dita popular: “Les olives per Sant Joan són com a grans de sal i per Sant Pere com a grans de pebre”

Males perspectives, en principi, per a la temporada 2020 – 2021, per al sector de l’oliva a moltes zones de la Serra de Tramuntana. A pesar de la gran rapada que portaven fa uns mesos les oliveres (la presència de molta rapa als arbres mil·lenaris no significa sempre una collita abundosa), l’excés de pluges del més passat, com ja ha passat amb les cireres i altres fruites de per aquí, que perderen part de la seva dolçor, sembla que ha perjudicat també seriosament la producció de la collita d’enguany, molt mala de quantificar encara en aquests precisos moments, però que pot significar bastantes pèrdues als soferts olivarers.

Tàperes.

És temps d’envinagrar tàperes (segons ens compten originàries de Provença, que són les poncelles de les tapereres, que es fan especialment en parets assolellades; a Ciutat en trobareu de precioses a les murades del Parc de la Mar). Un bon amic foner, el  llosetí Juanjo Caballero, em portarà aquesta setmana una dotzena de tanys aferrats, i provarem de cultivar-les en terra de secà, a s’olivar de Sa Figuera. Ja vos aniré comptant els progressos.

Entre Sant Joan (24 de juny) i Sant Cristòfol (10 de juliol), el patró dels automobilistes (que aquest any, degut al coronavirus ha passat desapercebut), és la millor època per anar a recollir-les. Sempre he sentit a dir que les millors són les que es troben sobre les roques, al costat de la mar, degut a la sal i l’aigua salada. Es solen arreplegar de matinada, o bé pràcticament a l’entrada del vespre, quan la calor ja no és tant forta.

Segons les velles tradicions s’han de posar durant una setmana dins un ribell amb aigua salada (120 grams de sal per litre d’aigua), sense canviar-la. Ja només ens quedarà treure-les amb un colador de fusta i posar-les dins pots de vidre esterilitzats, que s’ompliran de vinagre i es taparan, guardant-se dins el rebost, fins el moment de menjar-les.

Una segona forma, que ens explica el company Juanjo, es posar-les en remull dins aigua de pluja amb sal (un litre d’aigua per cent grams de sal), i guardar-les així fins al moment que s’han de consumir (pot passar un any) en que es treuen de l’aigua salada, es netegen amb aigua dolça, es posa vinagre i es consumeixen directament.

Verdolaga.

La verdolaga, aquesta planta present pràcticament a tots els horts i a tots els tests (recipients de ramells), molt erròniament anomenada mala herba, té propietats nutricionals molt interessants, i és un dels vegetals més rics en Omega 3, vitamina C i E, calci, ferro, magnesi, manganès. fòsfor, potassi, zinc, aminoàcids, com alanina i arginina, que incrementen les defenses i reparen els teixits, entre moltes altres propietats.

Es pot consumir directament com a verdura, juntament amb les ensalades, i inclòs envinagrada, a pesar de que per les nostres contrades, també erròniament, és emprada només per menjar els animals, recordant els vells i durs temps dels anys de la fam, en que molta gent consumia verdolaga, garroves i tot el que podien arreplegar. També és molt bon moment per recollir fonoll marí i sal de cocó, sobre les roques, al costat de la mar.

Borinot negre.

El borinot negre o abella fustera, a pesar de que habitualment em sembla que apareixien un poc més tard, a mitjans d’estiu, ha començat ja a comparèixer ràpidament als camps cercant el nèctar de les flors. És un himenòpter solitari, de vol ràpid, dels més grans d’Europa (d’uns tres centímetres de llargada), pràcticament tot negre, amb reflexos metàl·lics blaus, comú a gran part d’Europa, que sol fer el seu niu amb fusta en descomposició, amb diverses galeries paral·leles que desemboquen en una obertura única. Segons els entesos degut a l’escalfament global dins el que estem immersos, està augmentant bastant ràpidament.

Productes locals.

Durant mils i mils d’anys, els nostres avantpassats han desenvolupat una àmplia gamma de plantes aclimatades i animals domesticats que ara, salvant honroses excepcions, l’agricultura comercial moderna s’està carregant, al centrar-se en unes quantes varietats de cultius que, pot ser, en aquests precisos moments, siguin més rendibles, però que estan fent desaparèixer l’agricultura tradicional, a un ritme entre cinquanta i cent vegades superior al ritme natural, parlant-se ja d’una sisena extinció massiva (res a veure amb el Covid, del que per ventura en parlarem un altre dia), sent un dels símptomes més preocupants del deteriorament ambiental, al constituir un procés irreversible que ens priva, per a sempre, d’un material genètic únic i irreemplaçable, del qual potser, ni tan sols sapiguem, encara, les aplicacions pràctiques que podria tenir en benefici de la mateixa humanitat que s’ho està carregant. No ens cansarem mai de recomanar-vos: CONSUMIU PRODUCTES LOCALS!

Fotos:  Joan Oliver i Juanjo Caballero.