Ara llegint
La figuera de moro, una americana a casa nostra

La figuera de moro, una americana a casa nostra

A  les acaballes del mes d’agost és usual veure a bardisses i racons d’horts i possessions com les figueres de moro esclaten en fruits que malgrat un embolcall espinós i difícil ofereixen en el seu interior una polpa saborosa i melosa que fa les delícies de qui -ni que sigui un cop a la vida- s’ha aventurat a assaborir-lo.

La figa de moro, tot i ésser un fruit ben conegut a casa nostra, no ha assolit la divulgació que d’altres fruites “tropicals” sí han assolit a ca nostra. Ben segur que ha estat degut a les espines que caracteritzen tant a la planta com al fruit en qüestió.

La figuera de moro és una planta originària d’Amèrica que fou introduïda al continent europeu pels conqueridors del nou món un cop retornaren a Europa. Tot i aquest origen ultracontinental, aquesta planta s’ha estès per àmplies zones del vell continent, essent la conca mediterrània l’indret on ha aconseguit establir-se de manera perenne, colonitzant per complet àmplies zones del sud del continent europeu.

A ca nostra se la coneix amb el nom de figuera de moro -essent el seu nom científic Opuntia ficus-indica-, tot i que hi ha alguns llocs on es denominada figuera de pala o figuera de pic, com és el cas d’Eivissa.

Un cactus comestible

La figuera de moro és l’únic cactus comestible de la família de l’Opuntia ficus-indica, família que compta amb més de 300 espècies diferents repartides per tot el globus terraqui. La ràpida reproducció d’aquest cactus es deu a que no requereix de sòls excessivament rics en minerals; de fet, prefereix sòls pobres i amb poca aigua, d’aquí prové la seva capacitat d’adaptació i colonització de terrenys abandonats i terrenys inverossímils com penya-segats on les llavors provinents dels excrements dels ocells han propiciat la seva aparició.

La figuera de moro és d’un arbust de tiges carnoses molt ramificat que va formant branques constituïdes per articles de forma el·líptica i aplanada de color verd anomenades pales que es van superposant les unes a les altres. La peculiaritat de les figueres de moro radica en les tiges dilatades que apareixen cobertes d’espines; aquestes espines no són més que fulles modificades d’entre 20 i 30 centímetres. El fruit és la figa de moro, una baia espinosa que pot arribar a assolir la grandària d’un puny i que arriba a la seva maduresa a finals d’agost; el color d’aquest fruit pot variar entre taronja i vermell; essent les flors de color groc i la seva època de floració entre maig i juliol.

La ràpida proliferació d’aquest vegetal l’ha duit a convertir-se en el cactus més freqüent de la regió mediterrània. Per aquesta condició és fàcil trobar-lo en talussos i marges assolellats sovint formant tanques i murs vegetals, aprofitats per la pagesia per contenir el bestiar. Igualment és típic contemplar petites plantacions de figueres de moro al voltant de les possessions que eren utilitzades sovint  per protegir algun costat de l’edificació -sovint els horts i les zones ajardinades- dels assalts que les cabres assilvestrades solien -i solen- provocar.

La figa de moro  és un fruit que presenta unes pues minúscules -en bona part causants de la seva escassa coneixença culinària- que sobresurten de la seva pell i que dificulten la seva recol·lecció. Tot i això, un cop pelades, la figa de moro ofereix una polpa granulada, sucosa i refrescant; amb una consistència gelatinosa que la converteix en idònia per  elaborar xarops i arrops. Aquests xarops i arrops consisteixen  en un líquids de consistència melosa que contenen solucions concentrades de sucre dissolts en aigua  que servien o bé per confitar la fruita o per elaborar licors digestius.

Ara bé, on la figa de moro excel·leix és en el món de la gastronomia on s’ha presentada com un element que combina tant en macedònies de fruita com en plats a base de cuixot, pollastre i carns blanques on ofereix un contrapunt agredolç a aquest plats; essent el llom de porc amb salsa de figues de moro el màxim exponent de la versatilitat de la figa de moro en gastronomia.

Més enllà de presentacions innovadores dins l’àmbit gastronòmic, el consum tradicional de la figa de moro recomana consumir-les degudament pelades i mantingudes durant algunes hores en fresc; convertint-se així en un autèntic reconfortant durant les hores calorosos de finals d’agost.

Per collir-ne

A l’hora d’anar a collir les figues de moro convé anar molt alerta, i previst d’esmolles de cuina o les tradicionals forques de canya i ullastre per prevenir les picades de les pues que guarneixen tant tiges com fruits, ja que aquest procés  és converteix en una activitat d’alt risc. Un cop collides, convé ficar-les en remull en un poal amb aigua i remenar-les amb un garrot perquè les pues es desprenguin i es reblanesquin les que encara queden adherides a la pell. Seguidament, s’han de pelar -millor sobre una superfície una mica porosa, perquè s’hi acabin aferrant les pues restants- amb l’ajuda d’una forquilla -per fitorar la fruita- i d’un ganivet per realitzar les incisions a  la pell. El procés de pelar les figues s’ha de fer amb molta cura ja que les figues de color vermell solen tenyir els dits i la roba que hi entra en contacte. Un cop pelades convé deixar-les a la gelera perquè és una fruita que agraeix alguns graus de frescor.

El consum de figues de moro presenta algunes contrarietats i s’ha de fer parant una mica d’atenció ja que es tracta d’una fruita que sol restrènyer i que conté propietats antidiarreïques; per tant, convé fer-ne un consum raonable.

La cultura popular atribueix  als pètals grocs de les flors de les figues de moro propietats astringents, i eren utilitzades com remei natural per tractar hemorràgies. Igualment amb un ús extern, amb les pales de les figueres es solien preparar cataplasmes, a base de pelar les pales i escalfar-les en poca aigua, per reduir el dolor i les inflamacions en ferides cutànies, cremades, llagues i dolors reumàtics.

A més, el consum de figues de moro aporta vitamines B i C, així com calci, potassi i magnesi; essent recomanable la seva ingesta en malalts de les vies urinàries, tot i que sol tenyir de vermell l’orina.

La peculiaritat de la fisiologia de les figueres de moro i -molt especialment- de les figues de moro amb les seves múltiples pues ha fet que aquest vegetal hagi gaudit de molta popularitat en la cultura popular, sobretot en el seu vessant humorístic.

És així com la podem detectar en nombroses gloses, com aquesta de Búger on es fa referència a un bergantell que feia befa d’una velleta i a qui com a càstig li fregaren figues de moro per un lloc que es distingeix per la seva blanor. La glosa diu així:

“Tot el mal que has volgut tu,
jo encara el te vull pitjor:
que tenguis picor i picor
i desig de lloc comú.”

També és fàcil constatar la presència de les figueres de moro en refranys i frases fetes, com les següents: “Pluja per Sant Cristòfol, bones figues de moro” i “Una menjada de figues de moro a ningú no es plany” donant a entendre que de les coses que valen poc no se n’ha de ser avar.

Finalment, és en el món de les endevinalles infantils on trobam clars exemples de la popularitat i del grau de coneixement que fa uns anys es tenia sobre les figueres de moro, i que malauradament avui en dia pràcticament romanen en l’oblit.

“Quin arbre en el món hi ha
que fa la llenya dolenta
i per les fulles sustenta
coses bones de menjar.”

“Té espina i no és bacallà,
porta corona i no és capellà.
Ase serà qui no ho endevinarà?”

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt