La fona, una relíquia ben viva

Si el foner hivernat que va conversar amb Biel Frontera (iniciador de la recuperació de l’històric tir de passetja), aquell estiu de 1977, al talaiot dels Racons, de Llubí, pogués veure en aquest moment la realitat del tir de passetja, es sentiria molt més conhortat i feliç; ja no renyaria al bo d’en Biel perquè la fona aleshores havia desaparegut completament de Mallorca, trobant-se només present a segons quins llibres d’història.

El tir de passetja, bassetja o mandró, actualment és un esport que va més enllà de la seva càrrega històrica, combinant força i precisió, coordinació i destresa, una activitat competitiva però alhora lúdica i social, que ja s’està practicant amb èxit a molts de països del món. També es pot dir, amb molta satisfacció, que avui en dia la majoria dels al•lots de les Illes Balears i les Pitiüses saben qui eren els nostres històrics foners, i també saben voltejar la passetja sobre el seu cap i trenar-la. L’artesania de fabricació de bassetges ha reviscolat, i avui dia se’n venen moltes, especialment als mercats artesanals i tirades oficials, donant curs a la demanda creixent d’escolars i gent de tota edat i nacionalitats.

El somnis de Biel Frontera i Mateu Cañellas han esdevingut una realitat de la qual tots els balears avui en podem gaudir.

La celebració de la setena edició de la tirada internacional aconseguí congregar enguany un total de 131 foners provinents de quinze països (Espanya, Finlàndia, Suïssa, Equador, Holanda, Marroc, Alemanya, Suïssa, Anglaterra, Paraguai, Tibet, Romania, Rússia, Argentina i Colòmbia), amb una inscripció total de 26 conjunts de cinc tiradors, a les competicions per equips (catorze masculins estatals, cinc femenins estatals, quatre masculins estrangers i tres femenins estrangers).

En aquesta setena edició del 2020, celebrada entre el 28 de febrer i l’1 de març, abans que entressin en vigor les mesures per a la contenció del coronavirus, es disputaren un total de sis proves internacionals, quatre d’elles puntuables per a la Primera Copa del Món a: Consell (individual pedra), Son Servera (individual pilota, individual pedra i equips pedra), i Parc de la Mar de Ciutat (individual pilota i equips pilota, de les quals les quatre darreres foren puntuables per a la Primera Copa del Món Mateu Cañellas, que s’adjudicà brillantment el foner alemany Silvio JaegoorVaas, tot un crack d’aquest esport, al que hem vist apagar cinc ciris amb cinc pedres a una distància de 45 passes, sense tocar les espelmes.

Un bon dinar i el lliurament dels premis i records commemoratius de la Tirada Internacional i de la Primera Copa del Món Mateu Cañellas, posà el toc final en aquesta edició, que seguirà tenint continuïtat anual, i que molt possiblement l’any 2021 es traslladarà a la Illa de Guam, al Pacífic Occidental, dins l’arxipèlag de les Mariannes, a mig camí entre Hawaii i les Filipines, dins la Micronèsia.

l Internacional. Els foners arribats de diferents punts del món a la Vall dels Tarongers per participar a la Primera Trobada Internacional Ciutat de Sóller donaren la seva primera passa positiva en acordar acatar, a nivell mundial, el reglament de la Federació Balear de Tir de Fona, com a primera passa per a la constitució d’una federació de caràcter internacional. A dia d’avui encara la Federació Balear és l’únic ens federatiu d’aquest esport dins tot el món, coordinant per tant tots els foners mundials a través dels delegats que té nomenats en aquells països on es practica.

Un total de 51 foners arribats de Mallorca, Menorca, Eivissa, Màlaga, Madrid, Alemanya, Polònia, Romania, Anglaterra, Uruguai i el Tibet compartiren un intens cap de setmana esportiu i cultural, de la mà de la Federació Balear de Tir de Fona i del Club Ciclista Defensora Sollerense, compartint, a més, informació, experiències i iniciatives entre ells, que foren molt profitoses.

El recentment desaparegut Mateu Cañellas, CorneliusAttiucs 2019, en aquell moment (any 2013) president federatiu, remarcava que “estem molt contents dels resultats obtinguts d’aquesta experiència. Les Illes Balears són líders en aquesta pràctica que, fa uns 35 anys, es va reconvertir en esport per salvar-la de l’oblit”. Cañellas esmentava que “a Palestina o a Líbia encara es veuen fones utilitzades com a arma per llançar pedres, mentre que a llocs de la Península es manté viva la tradició entre els pastors com a ajut per mantenir unit el ramat”.

“En canvi a les Illes Balears -deia Cañellas- la pràctica del tir de passetja s’havia anat perdent i ha estat la Federació, juntament amb els clubs, els que n’han mantingut la pràctica mitjançant tirades gairebé setmanals durant tot l’any, la seva difusió a les escoles i altres activitats com, per exemple, aquesta trobada”. Cañellas destacà especialment l’auge que té l’interès pel tir de fona als Estats Units. Assenyalà que “és un país en el que desperta passió tot allò relacionat amb les armes, i la fona és una arma que mereix figurar en qualsevol col•lecció”.

Al final, el podi encapçalat pel llosetí Juanjo Caballero va estar dominat pels tiradors mallorquins, tot i que cal destacar la perícia de l’alemany Silvio Jaegoor i l’exotisme de Puchi de Rial, la tiradora del Tibet.

Un grup d’entusiastes, capitanejat per Biel Frontera, organitzà el mes de juliol de 1977, dins el camp de futbol de Llubí, la primera competició oficial, de forma regulada i pràcticament oficialitzada, de tir de bassetja.

De Llubí ens han quedat noms com en Miquel Company, primer guanyador d’una tirada oficial aquell històric 31 de juliol de 1977), l’amo en Lluc, Nicolàs Garcia (Club Ciclista Defensora Sollerense), Diego Camuñas (C.F. Sa Pobla), Salvador Montiel (C.F. Mallorca), Tòfol Cuenca (C.F. Lloseta) i per damunt de tots en Biel Frontera i unes cròniques ben documentades. Un diari mallorquí, dos dies després, obria la seva edició amb un titular que quedà plasmat com una autèntica profecia: “Vuelven los honderosbaleares. La belleza del tir amb bassetja”, i els comparà amb l’Ave Fènix. Malauradament de les fetes dels nostres històrics foners balears no en queda cap nom; tot just ens queden les cròniques bèl•liques de n’Estrabó, Diodor, Sícul i d’algun altre.

Durant aquests quaranta anys darrers, en Biel Frontera i un actiu grup de bons amics (Mateu Cañellas, Pep Sanchis, Joan Cuesta, Miquel Bestard i d’altres) que agafaren les regnes federatives no ha escatimat cap esforç per aconseguit la recuperació d’aquest esport tan nostrat, únic d’autèntica arrel mallorquina, dirigit en aquests moments per l’eivissenc Pep Ribas.

Certament, a una època en que tot o volem revestir amb les essències de la mallorquinat, el tir de passetja és, ben segur, l’esport més propi de les nostres Illes i també el que ve de més antic, si tenim en compte l’ancestral tradició dels foners balears, coneguts ja pel seu valor i la seva destresa pels cartaginesos i pels romans.
D’aquella tradició guerrera en va sorgir, gràcies a l’esforç i empenta de tota una colla de persones amants de les nostres tradicions i de la nostra cultura, l’embrió d’un nou esport que, bufegant dins les arrels de la nostra història, varen recuperar la tradició de tirar amb el mandró.

Conta la tradició, no escrita, que les mares dels balears acostumaven els seus fills a manejar la fona obligant-los a tomar d’una pedrada l’aliment que tenien per menjar; també es conta que per aquest motiu arribaven a ser tan destres amb el seu maneig. La reacció espontània de l’homo habilis davant un atac enemic, fins i tot abans de ser homo sapiens, va ser la d’arrufar-se, agafar una pedra i llançar-la a l’adversari. La pedra tosca, que després evolucionà, va ser sens dubte el primer instrument en mans de l’homínid, que la va anar perfeccionant en el Paleolític i més encara en el Neolític.
Com comentava l’historiador Antoni Genovart, “és interessant constatar que, en l’alba mateixa de la humanitat, es marca ja una diferenciació fonamental entre l’animal i l’home. Mentre que l’animal s’adapta a les exigències de l’ambient, l’home adapta l’ambient a les seves pròpies exigències. Només l’home ha estat capaç de modificar el seu entorn per subvenir a les seves necessitats o a la seva comoditat. I això s’aplica tant a les grans construccions i als grans invents com humils objectes i als petits artificis.
Entre aquests modests estris i menuts artificis s’ha de col•locar la fona, ideada per propulsar una pedra amb més potència i més enfora. Aquest instrument consisteix en una tosca trunyella que s’eixampla a la meitat de la seva extensió longitudinal formant una espècie de bosseta per contenir el projectil. El material amb què es feia, en l’antiguitat, podia ser divers. De vegades era una trena de fibres vegetals, de lli, de crins; en d’altres, el material eren budells o nervis d’animal entrellaçats, o una corda fabricada amb una espècie d’espart anomenat melancranis pel seu color fosc; fins i tot un plat de terra roja del Museu Arqueològic d’Atenes representa una fona feta de cadenetes metàl•liques.

No hi ha dubte que l’invent va néixer al Paleolític, quan l’home havia après a trenar i teixir. I és natural pensar que, al principi, la fona servís d’arma defensiva fins que l’home s’adonà que també era un magnífic estri de caça”.

Els balears duien tres fones de longitud diferent, que usaven segons la distància que volguessin aconseguir amb el tir, com ens informen, entre d’altres, Estrabó i Diodor. La més llarga, per a les distàncies considerables, era anomenada macrócolos, és a dir, de braços llargs; la usada per a distàncies més curtes era la brajícolos, que vol dir de braços curts, i la intermèdia era la mesi, que significa la mitjancera.

El primer reglament oficial de la Federació Balear de Tir de Fona fou presentat al Monestir de la Real, dia 27 d’agost de 1980, escrivint el pròleg l’insigne historiador Josep Mascaró i Passarius.

L’actual Federació començà a fer les seves primeres passes dia 30 de setembre de 1984, després de ser aprovats els seus estatuts per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, essent elegit el seu primer president i el seu primer vicepresident, Mateu Cañellas i Pep Sanchis, respectivament, acompanyats a la directiva pels històrics Miquel Sans, Vicenç Palou, Joana-Maria Pou i Miquel Bestard.
L’any 1992 els foners illencs participaren, amb molt d’encert, al Festival Olímpic dels Esports Autòctons representant a les Illes Balears, que tingué lloc quinze dies abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, davant 15.000 persones.

El mes de juliol de 1999, quatre foners illencs amb les seves habituals fones i unes pedres fent flamarada, dissenyades especialment per la ocasió, encengueren la flama olímpica de la Universíada, a l’Estadi de Son Moix, acte que presenciaren, en directe 30.000 persones, i a través de la televisió, uns 700 milions d’espectadors. Sens dubte aquesta va ser l’actuació del foners balears més transcendent i més admirada per la gent, des dels temps de les Guerres Púniques.

L’any 2002, al Camp Infant Lois, del Port de Sóller, Biel Frontera, en aquell moment President Honorari de la Federació Balear de Tir de Fona, va fer el tir de honor de la competició commemorativa dels 25 anys d’aquest esport, que ell mateix havia creat. Tot un esdeveniment històric.