Pasqua florida i els xots

Vaig néixer dins el mes d’abril d’un llunyà diumenge de Pasqua de Resurrecció, segons la tradició catòlica, apostòlica i romana, commemoració de la probable resurrecció de Jesucrist, tres dies després de morir clavat a la creu, festa major que simbolitza la fi de la Quaresma i a la que l’ambient familiar i el menjar hi tornen tenir un paper molt destacat, aturat enguanyany, igual que les caperutxes, pel temut Covid-19.

Dins les nostres illes, estat aconfessional, també hi existeixen altres Pasqües: la Pasqua Jueva, el Pésaj, del dimecres 8 al dijous 16 d’abril; la Pasqua Cristiana, el 12 d’abril; i la Pasqua Musulmana (l’Iftar del Islam), que si no em manca la memòria, es fa el divendres, dia 31 de juliol, novè mes del calendari lunar islàmic, que tanca el dejuni del mes del Ramadà, amb un sopar comunitari, després d’haver degollat el ritual xot de cara a la Meca.

El Ramadà, mes sagrat i de dejuni de l’Islam, revelació del Quran (Alcorà) al profeta Muhammad, simbolitza pels moros la disciplina i autocontrol, fent dejuni de sòlids i líquids des de l’albada fins a la posta del sol, amb oracions especials els vespres.

L’id al-ad ha, festa del sacrifici, o festa del xot, és una de les més importants de la tradició islàmica, recordant el text alcorànic, o bíblic, en què Abraham (originàriament Abram, Ibrahim en àrab), fundador del judaisme, i al que tant jueus, com musulmans, com cristians, reconeixen com a pare de tots els creients, va estar a punt de sacrificar el seu propi fill Isaac, al capdamunt de la muntanya de Moriah (la muntanya de Yavé, segons el Gènesis), a petició del seu Déu, mitjançant un somni, fins que l’arcàngel Gabriel li aturà el destructor braç que portava el ganivet a punt de clavar-li, recomanant-li que, al seu lloc, oferís un xot que es trobava darrera ell, enganxat per les banyes dins un esbarzer, un episodi bíblic més de la submissió perfecta a la voluntat dels déus.

Posteriorment Muhàmmad (Mahoma), dins la religió musulmana el darrer dels profetes, per darrere Abraham, Moisés, Jesús i Buda, va tornar degollar (tallant-li la jugular) un xot durant el seu pelegrinatge a la ciutat sagrada de La Meca, establint-se, des d’aquell moment, com a ritual pasqual, després d’una pregària multitudinària passada la sortida del sol (si pot ser a La Meca).

El Pésaj, també anomenada Festa de la Llibertat, o Pasqua Jueva, recorda la sortida, fa prop de 3.300 anys, de l’esclavitud dels fills d’Israel d’Egipte, cap a la llibertat, començant el dia 15 de Nissan, el primer mes del calendari hebreu, i es celebra durant set dies, dels quals el primer i el darrer són de descans. És una de les tres festes de pelegrinatge cap al temple de Jerusalem que celebra el judaisme.

El vocable Pésaj deriva del verb saltejar, en referència que a la darrera de les deu plagues d’Egipte, abans que el faraó deixés partir als jueus, l’àngel de la mort, enviat per Déu, saltejà les cases dels fills d’Israel, entrant només a les dels egipcis, matant els primogènits de cada família, data que quedà establerta com a dia de dejuni, el Taanit bejroim, abans del Pésaj. El Pésaj és la festa que evoca la transformació de les dotze tribus (descendents del patriarca Jacob) en un poble, i l’èxode cap a la seva llibertat, deixant enrere els anys d’esclavitud, dins la segona meitat del segle XIII abans de Crist, en temps del faraó Ramsés II, dirigits pel profeta Moisès.

Durant aquests dies els jueus tenen prohibit menjar aliments derivats de cereals fermentats (jametz), alimentant-se de matsà, pa sense llevat, fet amb farina i aigua. Dins la nit del Séder és costum fer el sopar de Pasqua, festa que es remunta molt més enllà del període egipci, amb la que s’oferia a Déu un xot d’un any, per obtenir la seva benedicció. La Pasqua jueva, durant la qual va tenir lloc la mort del també jueu Jesús, es celebra cada any el dia de la primera lluna plena de la primavera, ahir mateix, dia 8 d’abril.

A principis del segle II alguns cristians no jueus varen començar a celebrar, dins les mateixes dates, l’aniversari anual de la mort i la resurrecció de Jesús, que Roma va acceptar dins la segona meitat de segle.